18 de nov. 2012

MEMÒRIA HISTÒRICA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA (II)


BARCINO·COLONIA·ROMAE 
LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA


MEMÒRIA HISTÒRICA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA (II) 



En l’article anterior, reflexionàvem al voltant de la problemàtica que engoleix la nostra societat: la manca de referents històrics en els quals reflectir-nos per poder trobar una explicació coherent al perquè de la nostra realitat i al perquè s’ha anat conformant d’aquesta manera fins al moment present.

I, davant d’aquest panorama poc engrescador, sorgien les Jornades de Recreació, Reconstrucció i Divulgació Històrica Romana Barcino·Colonia·Romae.

Aquestes neixen, doncs, com una nova proposta d’immersió històrica, de recobrar la memòria històrica per ajudar-nos a comprendre’ns, però que només pot cristal·litzar gràcies a la participació ciutadana i popular.

Per això ens enorgulleix que les Jornades hagin sorgit de l’entesa entre tres entitats del barri, la Fundació Cultural Hostafrancs, el Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Barcino Oriens i l’Associació de Comerciants de la Creu Coberta, i que hagin estat acollides amb el màxim interès per totes les altres entitats i institucions properes a les quals han estat presentades i se’ls ha proposat de col·laborar, patrocinar i promoure: el Secretariat d’Entitats del Districte, el Districte Sants-Montjuïc de l’Ajuntament de Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya (Barcelona), el Museu d’Història de Barcelona i el Museu d’Història de Catalunya, entre d’altres.

I en aquest sentit, ja apuntàvem que enguany dos col·lectius del barri han assumit el repte d’apropar la seva activitat al món romà. L’ Escola de ball “Fàbrica de somnis de Sonia Alonso” ha buscat reconstruccions de música romana per crear una coreografia amb sons, passos i vestits que recreïn com seria possiblement un ball a l’antiga Barcino. També el grup de teatre “No sabem on anem” vinculat a la Fundació Cultural Hostafrancs ha assumit el repte de posar en escena l’Aulularia o la Comèdia de l’olla de Plaute, el més famós comediògraf romà.


Aquestes iniciatives són les que volem que a poc a poc vagin calant entre la ciutadania del nostre barri i suposin una nova manera de submergir-se en la nostra història. Les Jornades ens presentaran activitats, recreacions i reconstruccions històriques, tallers, conferències, cicles de cinema..., que ens aproparan al món romà. Però també volem que les nostres Jornades tinguin aquest component de participació i creació ciutadana, i es converteixin en una nova forma d’aprendre i de conèixer la història de la qual abans parlàvem.

La participació ha de ser, però, assessorada, ja que ha d’acostar-se de forma acadèmica, fiable i historicista a la realitat romana per copsar-la tal i com era. Així ho fan els grups de recreació i reconstrucció històrica. Per això, cada any us anirem proposant una sèrie d’activitats perquè tots aquells que vulgueu participar-hi com a membres actius i creatius pugueu fer-ho, però sempre sota la premissa ineludible de la difusió cultural, atès que no volem que tot plegat es converteixi en una vulgar festa de disfresses o un tronat mercat romà.
Seguint aquesta idea, us proposem aquest juny de 2011 de fer un “itinerari” per diversos comerços que ja existien a la Barcino del S. I dC i que continuen existint a l’actualitat. Així podreu comprovar in situ que l’activitat comercial no ha canviat gaire (sobretot en l’aspecte més proper a la quotidianitat de la ciutat): forns, sabateries, peixateries, tintoreries, bugaderies, carnisseries, polleries, bars, restaurants de menjar ràpid (fastfood), botigues de roba, de queviures, d’animals domèstics..., entre d’altres, ja eren presents en el dia a dia de fa 21 segles. Aquests establiments, que voluntàriament s’afegeixen a aquest esdeveniment de divulgació cultural i històrica, mostraran a la porta un rètol que explicarà com eren els comerços romans i així podreu comprovar si han canviat gaire.


En un altre ordre de coses, us proposem també assistir a un “mini cicle” de conferències pronunciades per reconeguts arqueòlegs i professors universitaris que ens acostaran de manera atractiva a aspectes del món romà curiosos i desconeguts per a molts de nosaltres. Aquest any hem pensat en tres temes: els Significats i Protocols als àpats en el món grecoromà, una interessant aproximació a com es desenvolupaven els famosos sopars de les classes altes romanes; el procés d’Emmagatzemar en el món romà: àmfores, dòlies..., un tema molt apropiat per a un barri immers en el comerç, que ens acostarà a com es tractaven i manipulaven les matèries que es posaven a l’abast del ciutadà; i, per concloure, El cinema “Peplum”, una agradable dissertació sobre l’existència d’aquest tipus de cinema, el cinema de romans, que des de fa tant de temps ha seduït als espectadors i, d’uns anys ençà, torna a estar a la gran pantalla o és present, amb gran ressò, a les sèries de televisió. El nom dels conferenciants us el farem saber quan tanquem el programa d’activitats.

De la mateixa manera, podreu assistir a la projecció de tres Peplums o “pel·lícules de romans”, però de producció actual i dels quals us direm el títol, també, quan publiquem el programa definitiu.

Podreu gaudir de la presència de l’Associació de Reconstrucció Històrica de Badalona, promoguda pel Museu d’aquesta ciutat, que ens presentarà els seus tallers d’officia (oficis i botiguers romans) i que ens transportarà en el temps cap a l’essència d’un macellum romanum, on viurem en directe com es feien els productes de primera necessitat per a la vida quotidiana, des del pa a la fabricació de cordes, fins a l’encunyat de moneta, indispensables per a l’intercanvi comercial.


Des de Tarraco, el Grup Reconstrucció Històrica Romana Thaleia ens mostrarà els Sacra Priuata o els actes rituals de la llar que marcaven la vida d’un ciutadà romà des del seu naixement fins a la seva mort i que eren la manera d’integrar-se a la societat: actes de celebració que van des del naixement a la mort passant per la imposició del nom, el pas a la vida adulta, el matrimoni... I tot acompanyat sempre de música, ja que els actes rituals sempre en portaven, per recalcar la seva magnificència.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya posarà al nostre abast un taller de vidre bufat per comprovar com es feia aquest producte a l’antiguitat romana. Pensem que aquest ofici a dia d’avui esdevé pròpiament una obra d’art tant pel producte que elabora com per la tècnica de fabricació.

També el MAC posarà a peu de carrer els seus ludi puerorum o tallers de jocs romans per als més petits, perquè puguem veure quins eren i comprovem que és més divertit jugar allunyat d’una pantalla d’ordinador.

I a més a més de tot el que us comentem, podreu veure, quan vingueu a les Jornades, com es desenvolupava una venda d’esclaus, conèixer una petita representació de la Legio Romana i saber per què lluïen els vestits que portaven i les armes que utilitzaven. Veureu de ben a prop uns quants Gladiatores i d’aquesta manera us introduireu en l’Ars Dimicandi o la tècnica del combat. Assistireu, també, a la recreació d’un Conuiuium o sopar d’una família patrícia romana, amb tota la seva sumptuositat i protocol.

I per fer una pausa i arrodonir la vostra immersió històrica, només heu de gaudir d’un “bon dinar a la romana” al Thermopolium (restaurant) de la Fundació Cultural Hostafrancs. Un menú-degustació confeccionat amb els productes que s’utilitzaven a l’antiga Barcino i cuinat segons les receptes de reconeguts “cuiners” romans com Apici o Columel·la. I si ho voleu, tot regat amb un vinum elaborat segons les tècniques antigues, vi de reconstrucció històrica.

Pròximament publicarem el programa complet i podreu saber els dies i les hores concretes de cadascuna de les activitats.

I voldríem que la suma de tot el que us hem explicat i dels esforços de cadascun dels Grups de Recreació, Reconstrucció i Divulgació Històrica, dels organitzadors, dels assessors culturals, del personal de les Institucions, dels Museus i de totes les Entitats que han empès perquè sigui realitat aquest esdeveniment, us ajudi i convenci definitivament a participar-hi, aquest any, com a espectadors i, més endavant, com a creadors, però sempre a la recerca seriosa i acadèmica per aprendre i ensenyar gaudint-ne.

Ricard Llop Altés
Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí. 

Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs.
Director de Barcino·Colonia·Romae Les Jornades Romanes de Barcelona.



LA RECREACIÓ I RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA. UNA MICA D’HISTÒRIA, TIPUS, GRUPS I JORNADES (I)


BARCINO·COLONIA·ROMAE

LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA

LA RECREACIÓ I RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA. 

UNA MICA D’HISTÒRIA, TIPUS, GRUPS I JORNADES (I)


Amb les pròximes ratlles, volem acostar-vos una mica a la Recreació i Reconstrucció Històrica, apropar-vos a la seva història, als tipus que hi ha i donar-vos a conèixer diferents grups que la fan possible. També volem posar al vostre abast altres jornades de recreació i reconstrucció històriques que es fan a Catalunya, Espanya o França... i a les quals nosaltres ens afegirem aquest any 2011.

Amb aquest article també tenim la intenció de deixar constància de l’origen del nostre interès per aquest mètode de conèixer la història, de poder-la fer nostra, d’assumir-la i gaudir-ne fins a convertir-la en una experiència emotiva que deixa una profunda empremta i ens motiva a compartir-la i donar-la a conèixer.

Som deutors, hereus i deixebles de totes les jornades a què hem pogut assistir així com de tots els grups que hem pogut admirar. De totes elles i ells, n’hem aprés molt, moltíssim. Els considerem la nostra font d’inspiració així com, podríem dir-ne, la nostra primària font bibliogràfica, videogràfica i digital que ens han empès a la recerca i investigació en molts àmbits desconeguts encara per a nosaltres.

Però cal fer un esment especial a Tarragona i la seva excepcional Tarraco Viva, al grup Projecte Fènix i tots els seus membres, especialment a Magí i Enric Seritjol; al grup Thaleia, al capdavant del qual hi ha la Mercè Tubilla; a la Magna Celebratio Baetulonensis de Badalona i al seu grup de Reconstrucció Històrica que lidera en Joan Mayné acompanyat de la Clara Forn; a en Jordi Mambrilla d’Armillum i a les Journées Romaines Arelate d’Arlés a la Provença francesa, així com al grup ACTA, dirigit per Brice Lopez. 

Tot plegat us ha d’animar a aquells que vingueu a gaudir de les Barcino·Colonia·Romae a conèixer aquestes altres jornades, a anar-hi i aprendre tot gaudint i divertint-vos.

Per traçar les ratlles que segueixen i entrar en el tema us presentem i transcrivim algunes de les paraules de la plana web catalana www.reconstrucciohistorica.cat que explica de forma molt planera i transparent què és la reconstrucció i recreació històrica. Podeu accedir-hi tots els que tingueu possibilitat d’internet per ampliar la informació i veure una bona galeria d’imatges. I els que no teniu aquesta possibilitat, aquí en teniu el contingut.

La reconstrucció i recreació històrica

Els reptes en la reconstrucció històrica són, per una banda, la fabricació i rèplica de materials amb la màxima fidelitat i rigor històric possible, basant-se en restes arqueològiques, iconogràfiques o en cites o descripcions literàries. I, per l'altra, en l'escenificació i representació d'escenes realistes de la vida civil, religiosa o militar. En aquesta línia, els grups de reconstrucció històrica intenten reproduir exactament les eines, els oficis, els vestits, les joies, les cerimònies religioses o les situacions i converses de la vida diària amb el màxim detall i fidelitat històrica, ja sigui amb finalitats educatives, divulgatives, experimentals o per al gaudi personal.

Tanmateix, lluny d'una visió purament festiva o comercial, la reconstrucció històrica intenta exposar al gran públic i també als professionals de la història o la docència l'estat de coneixement sobre aspectes concrets d'un període històric determinat. Així, doncs, quan es fa amb rigor, permet mostrar d'una forma seriosa aspectes de la història sense avorrir la gent i interessant també els especialistes.

La reconstrucció històrica representa, doncs, una manera de treure la història de les biblioteques, dels museus, de les col·leccions públiques i privades, dels fons documentals, de les excavacions i de les converses entre els erudits i acadèmics per tal de fer-la més accessible a tota la societat.

La reconstrucció històrica és un fenomen social en el qual participen de forma voluntària i entusiasta centenars d'actors o figurants, gairebé sempre amateurs, que esmercen i dediquen les seves hores de lleure i oci a recrear vestits, utensilis, joies, música, armes, etc., d'èpoques ja passades per tal d'escenificar i rememorar episodis històrics, batalles o situacions de la vida quotidiana que s'esdevenien en l'antiguitat. 

Els orígens

La reconstrucció històrica "moderna" té el seu origen a Anglaterra i als Estats Units d'Amèrica. L'any 1876 alguns supervivents del 7è de Cavalleria del general Custer varen tornar a l'escenari de la coneguda batalla de Little Big Horn (Montana) per a recrear-la i immortalitzar-la davant la presència de fotògrafs. Uns anys després, el 1895, un centenar de membres del Cos d'Enginyers de Gloucestershire varen escenificar la defensa aferrissada de les tropes britàniques a Rorkes Drift (Natal, Sud-Àfrica) davant els guerrers zulus. Just després d'aquestes primeres iniciatives va començar a recrear-se als Estats Units, amb relativa periodicitat, les batalles de la Guerra Civil Americana (1861-1865).

A partir d'aquestes experiències la reconstrucció històrica va passar poc després a Europa, on es coneix com a reenactment , especialment als països de cultura anglo-germànica (Gran Bretanya, Alemanya, Holanda). En aquests països els primers períodes de reconstrucció històrica varen ser els de les guerres napoleòniques, però ben aviat varen eixamplar-se en el temps, tot avançant i retrocedint, cap a la Primera i Segona Guerra Mundial i cap a l'Edat Mitjana i l'Època Antiga.

Els orígens de la reconstrucció històrica es troben explicats amb tot detall a

Ben aviat, el món de la reconstrucció va obrir-se a temàtiques civils i religioses. Es tracta de temàtiques que, si bé no tenen l'espectacularitat de les escenificacions militars, ofereixen enormes possibilitats didàctiques i divulgatives. Així mateix, l'aparició de temàtiques civils i de la vida familiar va permetre a les dones i nens incorporar-se al món de la reconstrucció històrica.

Finalment, a partir dels anys 80 el món de la reconstrucció històrica va quallar en els països de cultura llatina, entre ells Catalunya. Aquests darrers anys han aparegut al nostre país un grapat de grups que, amb pocs recursos però amb moltes ganes, empenta i il·lusió, estan fent una tasca molt i molt important per a donar a conèixer la història de Catalunya a aquelles persones que més la desconeixen: els propis catalans.

Continuarà en el pròxim article.

Ricard Llop Altés
Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí.
Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs.
Director de Barcino·Colonia·Romae Les Jornades Romanes de Barcelona.

LA RECREACIÓ I RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA. UNA MICA D’HISTÒRIA, TIPUS, GRUPS I JORNADES (II)


BARCINO·COLONIA·ROMAE

LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA

LA RECREACIÓ I RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA. 
UNA MICA D’HISTÒRIA, TIPUS, GRUPS I JORNADES (II)

Reprenem el fil de l’ article anterior en què havíem començat a dibuixar els trets que defineixen la recreació i reconstrucció històrica. Continuem doncs amb els

Tipus de reconstrucció històricaEs poden diferenciar fins a 4 models o tipus de reconstrucció històrica existents avui en dia i que responen a objectius i finalitats diferents, sovint complementaris.


a) Reconstrucció històrica amb finalitats divulgatives.



En aquest model les escenificacions i representacions històriques estan pensades per al gran públic que s'acosta als certàmens, festivals i esdeveniments diversos amb curiositat i ganes d'aprendre una mica de la seva història. En aquest primer model, possiblement el més extens avui en dia entre els grups catalans, les escenificacions, els diàlegs o les explicacions, a banda de mantenir el rigor i qualitat acadèmica, han de preveure que un públic heterogeni observa l'espectacle, que el seu coneixement previ de la temàtica que es recrea pot ser molt escàs i que la capacitat de mantenir la seva atenció no és il·limitada.

b) Reconstrucció històrica com a suport educatiu.

Les possibilitats educatives de la reconstrucció històrica són un dels seu grans al·licients. Els alumnes sovint troben feixucs els museus d'història on sovint cal llegir uns llarguíssims textos en plafons o, al contrari, cal llegir gairebé amb lupa unes etiquetes minúscules al peu dels objectes exposats en vitrines. En una reconstrucció històrica l'alumne viu en primera persona la història i n'esdevé el coprotagonista. A més a més, nombrosos grups de reconstrucció històrica ofereixen tallers que permeten experimentar als alumnes amb els materials, estris, utensilis, etc, que se'ls ensenyen.

c) Reconstrucció històrica amb finalitats experimentals.

L'arqueologia experimental, tal i com se l'anomena avui dia, va arrencar amb força durant els anys 60 i 70 del segle XX. El seu objectiu era i segueix sent comprendre la tecnologia i la tècnica del passat, reproduint les eines i utensilis a partir de les restes i troballes arqueològiques, però també a partir de textos d'autors més o menys contemporanis. Reproduint una arada o fent una replica d'un trirrem grec els arqueòlegs poden arribar a comprendre millor com es llauraven els camps o com era la navegació en èpoques remotes.

L'arqueologia experimental permet la revisió, la verificació o, al contrari, el desestimant d'hipòtesis i teories que fins ara s'havien considerat vàlides o inqüestionables.


d) Reconstrucció històrica com a recurs turístic i de vacances.

La reconstrucció històrica és un fenomen clarament en expansió. I no només pel que fa a l'aparició de nous grups o l'abast de nous períodes històrics, sinó perquè constantment s'exploren nous ventalls i iniciatives relacionades amb aquest fenomen social.

Una de les noves possibilitats que ofereix la reconstrucció històrica està relacionada amb la seva capacitat d'atracció turística o de destí de vacances. Aquesta reconstrucció històrica com a recurs turístic és el quart model existent.

Certament, les fires i jornades de reconstrucció històrica atrauen gent que s'hi desplaça com a turistes de cap de setmana o d'una sola jornada, sovint amb l'únic objectiu d'assistir a una escenificació històrica. Tanmateix, es destaquen en aquest apartat diverses iniciatives turístiques que tenen com a eix central la reconstrucció històrica o bé que es revaloritzen gràcies a la reconstrucció històrica.

La importància i possibilitats de l'anomenat turisme arqueològic, especialment algunes experiències innovadores en la gestió de museus per al desenvolupament rural o les rutes arqueològiques, ja va ser el tema central del II Congrés Internacional sobre Turisme Arqueològic celebrat a Barcelona l'any 2006.

També la Xarxa de Turisme Arqueològic, un projecte impulsat des de Catalunya l'any 2004 i que agrupa professionals de l'àmbit de l'arqueologia i del sector turístic amb la coordinació de la Fundació Bosch i Gimpera, treballa per fomentar i promoure el turisme lligat a l'arqueologia i la història, en tots els seus àmbits (jaciments, museus, festes històriques, etc).

Tanmateix, les iniciatives existents a Catalunya en aquest camp estan encara a les beceroles, sobretot si es comparen amb algunes de les experiències més innovadores del conjunt d'Europa, com ara: Archaeolink Prehistory Park (Gran Bretanya)Deutsche Limes Strasse (Alemanya)Archeocampus (Itàlia)Puy du Fou (França)Archäologische Park Carnuntum (Austria)Archeon (Holanda), Archäologischer Park Xanten (Alemanya) o el Muséo Park Alésia (França), entre d’altres.

Grups de Reconstrucció Històrica

Catalunya és un país de moltes tradicions i s'hi celebren anualment centenars i centenars de fires, festes, mercats, aplecs, trobades, jornades i festivals de tota mena: de caire religiós: aplecs, pessebres vivents, processons, passions, etc; de caire festiu: castellers, gegants, cercaviles, balls de diables, bruixes, etc; de caire gastronòmic: aplec del cargol, fira de bolets, etc; festes i fires tradicionals: Enramades, la Patum, Correbous, la Crèma deth Haro, etc; d'oficis i artesania: festes del segar i batre, traginers, forjadors, etc


Gairebé 60 d'aquestes celebracions tenen base o connotació històrica directa: mercats medievals, festes de moros i cristians, festes de bandolers, fires modernistes, etc. Per altra banda, les processons religioses o les mostres d'oficis antics, entre d'altres, també tenen un fort component històric, amb la qual cosa el rerefons històric constitueix la base principal o secundària en més d'un centenar d'actes i esdeveniments.



En aquestes línies dedicades al món de la reconstrucció històrica, es fa especial èmfasi en el grups que fan reconstrucció històrica. Els grups constituïts ad hoc, amb la voluntat de divulgar la història o fer arqueologia experimental, mitjançant tallers, recreacions o escenificacions amenes i didàctiques, però sempre tenint present que el que es pretén és reviure la història i apropar-la a la societat amb el màxim rigor possible.


I, concretament, dels grups que desenvolupen les seves activitats al voltant del món romà podem assenyalar, entre d’altres Athenea Promakhos, Nemesis - Arqueologia i difusió cultural, SCCL; Legio VII Gemina; Legio I Germanica i Septimani Seniores; Thaleia; KuanUm!; Barcino Oriens; Domus Baevia Saguntina; Ibercalafell; ...


Festivals i Jornades

La majoria tenen un marcat caràcter ludico-festiu i comercial, sovint per sobre del rigor i fidelitat històrica o, simplement, no tenen una voluntat divulgativa de fets o episodis històrics concrets. Es poden definir aquestes mercats i festes, doncs, com a esdeveniments d'ambientació històrica, ja que recreen amb més o menys encert una atmosfera medieval o renaixentista, per exemple, però sense que hi hagi cap escenificació de base històrica o divulgació d'uns fets, d'uns costums, etc.

Tenint en compte aquesta consideració, en aquest apartat exposarem únicament els festivals en els quals hi ha una veritable reconstrucció històrica. Conseqüentment, s'exclouen les desenes i desenes de mercats d'ambientació d'època, medieval sobretot, que se celebren arreu de Catalunya. Únicament es fa una breu referència als que tenen més entitat i una certa base històrica.


Entre d’altres: els Caps de Setmana Ibèrics (a diverses poblacions d'arreu de Catalunya); Tarraco Viva, Jornades Internacionals de Divulgació Històrica Romana (Tarragona, Tarragonès); Mercat Romà de Iesso i Capvespres a la Romana (Guissona, La Segarra); Magna Celebratio Baetulonensis (Badalona, Barcelonès); Triumvirat Mediterrani (L'Escala, Alt Empordà); Ludi Rubricati (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat); Renovatio Arragonis (Sabadell, Vallès Occidental); Blanda Aeterna (Blanes, La Selva); Barcino Colonia Romae (Barcelona, Barcelonés); Ludi Saguntini (Sagunt, València). I creiem que s’ha de fer menció a les jornades romanes de Segòvia així com les Journées Romaines Arelate (Arlés, França).


Desitgem que les paraules que han conformat aquest i l’anterior article us hagin aclarit qualsevol dubte al voltant de l’esperit i els objectius de la Recreació i Reconstrucció Històrica.

Ricard Llop Altés
Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí.

Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs.

Director de Barcino·Colonia·Romae Les Jornades Romanes de Barcelona.

VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO. (II)


BARCINO·COLONIA·ROMAE 

LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA 

VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO. (II) 

I aquest article esdevé la segona part del repte que vàrem proposar-vos. Recordeu que ens arriscàvem a suggerir-vos que us vestíssiu com feien els antics romans de Barcino, però sempre sota la premissa ineludible de la difusió cultural, atès que no volem que tot plegat es converteixi en una vulgar festa de disfresses, un tronat mercat romà o una convenció de ”ridículs frikies”.

Vam tancar l’article coneixent com s’havien de vestir els homes, tot seguint les indicacions de la Doctora Esperança Borrell, professora titular de la Facultat de Filologia Clàssica de la Universitat de Barcelona.

Ara continuarem parlant dels vestits de les dones, els complements, les sabates i els pentinats tot seguint els comentaris de la Dra. Borrel, però hi afegirem les idees que ens donen François Gilbert i Danielle Chastenet al seu llibre La femme romaine, París, 2007, Éditions Errance.

I recordeu que, tot plegat és una manera de participar i de crear en nom de la Història, en nom de la Cultura. I, en definitiva, gaudireu fent Història, gaudireu fent Cultura.

Vestit de les dones

• Stola: Equival a la toga dels homes, però és el vestit generalment de les dones casades o matrones.

Es tracta d’un vestit ampli, llarg fins als peus tot formant plecs, i amb mànigues que cobria totalment els braços o, com a mínim, fins als colzes. La seva forma, doncs, no es gaire diferent de la túnica, encara que més ampla i llarga. Al voltant del coll porta un brodat (patagium) i se cenyeix a la cintura amb un cinturó que sovint queda amagat.

L’estola duia una peça ornamental que s’anomenava instita que no se sap amb seguretat com era.

• Palla: Vestit més ampli, d’influència grega, era una peça de roba solemne. Es pot comparar a un gran xal que es posa a sobre de l’estola i quan surt la matrona al carrer serveix per cobrir-li el cap (símbol de dona casada).

Complements

Barrets: Solament els homes portaven barret i només de viatge (petasus ‘barret d’ala’); altrament cobrien el cap amb caputxes (cuculus).

Ventalls i ombrel·la (flabellum / umbella): D’origen oriental, van arribar a Roma a través de Grècia. Eren de grandària important i sovint eren el esclaus (flabrarius / flabrarii) els encarregat de venta les mestresses. Tenien forma de fulla amb un mànec per a agafar-lo, però aquesta no era l’única forma que podien tenir. També eren variats pel que fa als materials (papir, pell, roba, metall, etc.) i colors (verds, blau cel, amb decoració de fulles de palma, etc.).

Agulles (uitta / mitra) i cintes (acus crinalis / comatoria): Emprades fonamentalment per a subjectar els pentinats femenins. Les fibulae eren el fermalls que servien per a les robes.

El calçat


Quatre tipus de calçat bàsics: espardenyes (soleae > sola [de sabata]), sandàlies (sandalia), socs (socci) i sabates (calcei).

Entre el calçat i el peu ni els homes ni les dones duien cap protecció; en cas de necessitat (malaltia, fred, etc.) s’embenaven els peus i/o les cames.



Els cabells

Els nombrosos retrats conservats que els romans van fer a totes les èpoques permeten, juntament amb les fonts textuals, tenir un coneixement força exacte sobre els costums, les modes i les maneres de tenir cura dels cabells de tot el cos tant en homes com en dones.

Barba i cabells masculins

Als romans antics els agradava dur cabells i barba llargs i descurats.

Els primers barbers van arribar, a mitjans del s. IV aC, a Roma procedents de l’illa de Sicília. La paraula llatina que designa l’ofici de barber –tonsor– és reveladora d’un canvi de costum, atès que deriva del verb tondēre ‘tondre’, ‘rapar’ (aplicat als animals ‘esquilar’), ‘tallar’.

El tallat de la barba podia ser de tres maneres:

• strictim ‘arran <fins a la rel>’,

• ad cutem ‘a pell’,

• ad pectinem ‘a pinta’.

Tenia tres fases:

• Tallat (llat. tonsus ‘tallat del cabell’ / in-tonsus ‘intons’ > ‘imberbe’).

• Rapat amb ganivet (llat. culter / cultellus) o navalla (llat. nauacula).

• Eliminació dels pèls rebels amb pinces (llat. uolsellae)

Com ara, barbers i barberies feien també la manicura.

La consideració social dels barbers i del seu instrumental era terrible ja que podrien desgraciar la fesomia de qualsevol amb els seus estris tallants.

Segons la tradició, el primer a afaitar-se la barba fou Escipió Emilià, però a les monedes és Claudi Marcel (268-208 aC).

El costum d’afaitar-se es va generalitzar entre els homes romans adults, perquè els joves sí que duien barba fins aproximadament els 22 anys en què s’oferia a una divinitat (a Apol·lo, a Júpiter o a Venus); no obstant, Ciceró titlla de subversius els jovenets barbats.

Va ser moda deixar-se barba des de Trajà fins a Constantí.

Si la moda era anar afaitat, en senyal de dol es duia barba, més o menys curta; si la moda era dur barba, a l’inrevés.

Amb independència de la moda, els filòsofs són representats sempre amb barba per a simbolitzar, segons sembla, que estaven sempre en les seves cabòries i no es preocupaven de foteses. També les estàtues dels déus, amb excepció d’Apol·lo, fins al punt que hi havia barbes postisses d’or, a manera d’exvot, la llargada de les quals depenia de la ‘pietat’ de qui l’oferia.

Els cabells femenins

Les dones tenyien els seus cabells de tots colors. De fet, trobaven un cert encant en l’exotisme a l’hora d’escollir el color: ros daurat, vermell i fins i tot blau.


Els cabells eren sempre llargs, però, per a sortir al carrer i en els actes públics, anaven sempre recollits deixant la nuca descoberta.

Però creiem que és millor llegir la descripció del pentinat femení que fa Ovidi al seu Ars Amandi i que ens acosta a la realitat del dia a dia de les dones romanes i dels seus pentinats:

L'elegància ens captiva: que els vostres cabells no estiguin embullats; les mans que els pentinen els donen o els treuen bellesa. No hi ha un sol tipus de pentinat: que cadascuna esculli el que l'afavoreixi, i que consulti abans davant el mirall. A una cara allargada li escau una simple clenxa als cabells. [...] Les cares rodones requereixen fer-se un petit monyo a dalt de tot del cap perquè es vegin les orelles. Que els cabells d'una altra caiguin sobre ambdues espatlles [...]. Que una altra se'ls lligui al darrere [...]. A aquesta li escau que els cabells li caiguin lliurement bufats. Aquella, en canvi, ha de portar els cabells ben cenyits. A aquesta li agrada guarnir-se amb una closca de tortuga de Cilene; aquella porta rissos semblants a les onades. Però ni tu podràs comptar mai els aglans de la frondosa alzina, [...], ni jo abastar tan gran número de pentinats. Cada nou dia afegeix un nou pentinat. També a moltes els escau una cabellera deixada: sovint creuries que porta el pentinat d'ahir quan s'acaba de pentinar. L'art s'assembla a l'atzar [...] Quant afavoreix la natura el vostre encant! Tenim molts mitjans per reparar els vostres defectes! Nosaltres ens anem quedant al descobert i ens cauen els cabells arrencats [...]. La dona, en canvi, tenyeix els seus cabells blancs amb herbes de Germània i amb aquest artifici aconsegueix un color millor que el natural. La dona es passeja amb la seva cabellera espessíssima comprada i amb diners fa seva la cabellera d'una altra. l no li fa vergonya comprar-la: veiem que es venen obertament davant els ulls d'Hèrcules i del cor de donzelles.


Amb cadascuna de les paraules i les indicacions que hem anat recollint en els nostres estudis i que hem experimentat en les nostres recreacions històriques, esperem haver-vos explicat de manera planera com podeu vestir-vos a la manera de les romanes i els romans de l’antiga Barcino. Que així pugueu gaudir de l’experiència estètica, de l’empatia històrica, de sentir-vos com els vostres avantpassats en la vostra ciutat.


Ricard Llop Altés
Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí. 
Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs.
Director de Barcino·Colonia·Romae Les Jornades Romanes de Barcelona. 

VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO (I)


BARCINO·COLONIA·ROMAE 
LES JORNADES ROMANES DE BARCELONA 

VESTITS, COMPLEMENTS, SABATES i PENTINATS A L’ANTIGA BARCINO (I) 

I avui sí. Us proposem un repte. 

Recordeu que a l’últim article publicat us parlava de la participació i de la creació ciutadana, que aquestes s’han de convertir en una nova forma d’aprendre i de conèixer la història de la nostra antiga Barcino romana. 

També feia esment del fet que aquesta participació ha de ser, però, assessorada, ja que ha d’acostar-se de forma acadèmica, fiable i historicista a la realitat romana per copsar-la tal i com era. Argumentava que així ho fan els grups de recreació i reconstrucció històrica. I d’aquesta forma us deia que cada any anirem proposant-vos una sèrie d’activitats perquè tots aquells que vulgueu participar-hi com a membres actius i creatius pugueu fer-ho. Però sempre sota la premissa ineludible de la difusió cultural, atès que no volem que tot plegat es converteixi en una vulgar festa de disfresses o un tronat mercat romà. 

I aquest primer any ens arriscarem a proposar-vos que us vestiu com feien els antics romans de Barcino, seguint les indicacions de la Doctora Esperança Borrell, professora titular de la Facultat de Filologia Clàssica de la Universitat de Barcelona que, molt doctament, ens explica entre moltes altres coses com es vestien a l’antiguitat clàssica romana. 

Podreu així, si ho voleu, participar en l’ambientació de la jornada, però sempre, com apuntàvem, recercant l’academicisme, la seriositat i el compromís amb la difusió cultural. No ens agradaria veure a les jornades ”ridículs frikies”, que podrien arrencar riallades, però que només ens faran commoure pel seu patetisme. Participeu i creeu en nom de la Història, en nom de la Cultura. 

Gaudiu fent Història. Gaudiu fent Cultura. 

El vestit 

Roba interior 

Homes i dones podien dur una mena de calçotets o calces que s’anomenaven subligar, i també subligaculum i campestre, roba que consistia en una faixa cenyida als costats. Les dones afegien una banda per a sostenir el pit, la fascia pectoralis o mammilare o strophium. 

Aquesta peça va ser substituïda en els homes per una túnica, anomenada tunica interior / strictoria / subucula, i el campestre va passar ser habitual per als gladiadors, els atletes i els camperols. 

Subligar femení
Escena de gladiadors amb subligar
Subligar 

La Túnica 

La túnica era una camisola sense mànigues i sense coll que empraven tots els individus de la societat romana amb petites diferències segons els sexe i el tipus de treball: 

• Per als homes era llarga fins als genolls i se cenyia a la cintura amb un cingulum o cinturó de cuir que permetia variar la llargada (generalment de manera asimètrica). Es considerava de mal gust dur-la sense cenyidor. 
• Per a les dones variava la llargada i la amplada. 
• Per a la milícia, bastant curta. 

La túnica es confeccionava cosint dues peces (plagulae), la part del davant era, segons el model, més llarga que la del darrere. 

La túnica més propera a la pell (tunica interior) era aleshores més estreta (tunica strictoria / subucula / indusium) i la segona túnica feia llavors de vestit exterior damunt el qual es posava la toga. Les túniques interiors solien ser de lli; les exteriors, de llana. 

tunica
Tipus de la túnica 

 tunica talaris: en temps de Ciceró les túniques dels homes s’allarguen fins a més avall del panxell. Al s. III dC es va allargar encara més, fins arribar als peus, però fins al segle següent no es generalitzà el seu ús fins al punt de considerar indecoroses les túniques més curtes (cf. Sant Agustí, De doctr. Christ. 3, 20). 

• tunica manicata / manuleata: és la túnica amb mànigues que s’introdueix al mateix temps que la talar i que sovint apareixen totes dues característiques. 

Durant la república la túnica talar, amb o sense mànigues, es considerava poc masculina i pròpia de les dones. Fins al s. IV dC no es va popularitzar l’ús de mànigues. 
tunicae clauatae angusticlauia
de franja estreta
tunicae clauatae laticlauia
de franja ampla

 tunica clauata: era el vestit que distingia els senadors i cavallers de la resta dels ciutadans. Tenia com a característica una franja porpra (llat. clauus) més o menys ampla segons la dignitat: estreta per als cavallers (4 cmts); ampla per als senadors (12 cmts). 

 tunica dalmatica: es tracta d’una túnica blanca amb mànigues curtes, que va arribar a Roma procedent de la Dalmàcia en temps de la república i que, com les altres, era moda entre els efeminats i no se solia lluir en públic. Amb el cristianisme va ser adoptada com a vestit oficial dels diaques i, a partir del s. VII, dels bisbes sota la casulla. 

 tunica palmata: de color blanc i amb unes palmes brodades, era específica dels generals en la celebració del triomf. A l’imperi el magistrat de la ciutat quan apareixia en públic adoptava els atributs reservats als generals triomfadors. 

 tunica pictaAtribut de Júpiter Capitolí que, com la túnica palmata, era adoptada pel magistrat de la ciutat en circumstancies especials. 

• Synthesis ‘síntesi’: Variant de túnica, emprada en la intimitat de la casa i a les festes Saturnals, bastant folgada que servia per a abrigar el tronc i recollir la túnica. Es coneix també amb el nom de uestis cenatoria o cenatorium. 

La toga 

Era el vestit nacional romà per excel·lència en temps de pau. Es posava al damunt de la túnica per a sortir de casa, agafada amb un fermall o fíbula. L’ús de la toga estava reservat únicament als ciutadans romans de gènere masculí independentment de la seva condició social, però sempre va ser una demostració fefaent de la dignitat de qui la vestia; així, els magistrats actuaven sempre amb la toga posada. 

Si bé en els primers temps vestien toga homes i dones, ja en època republicana era mal vist que una dona vestís toga, fet que la convertia en sospitosa de ‘mals costums’. 

Els nens duien la toga praetexta, que canviaven per la toga viril en arribar a la pubertat (17 anys / 14) i les nenes, per l’estola (amb el casament). 

Teixits 

La toga era generalment de llana, però s’empraven també altres teixits com cotó, lli,... depenent de l’època de l’any i el lloc. 

Colors 

De bon principi es conservava el color natural de la llana i es preferia el to clar al fosc, reservat aquest per als artesans, els pobres i el dol privat (no públic). 

Forma i dimensions 

La forma i les dimensions de les togues van variar amb el temps. Era de bon gust no arrossegar-la per terra i, per tant, les mides no podien ser estàndard, sinó que havien de ser forçosament adaptables a l’alçada de l’individu que l’havia de vestir. 

Pel que fa a la forma, aquesta podia ser semicircular, oblonga o bé allargada. Les dimensions aproximades eren 6,50m. de llarg per 2,50 en la part més ampla de la peça de roba. 

Col·locació de la toga 

L’operació de vestir la toga era força complicada i necessitava de l’ajuda d’un esclau (uestiplicus ‘el que plega la roba’). Abans de tot, es preparava la toga, plegant-la longitudinalment en dues parts desiguals i es procedia a col·locar-la en tres etapa: 

Primera: Es feia baixar per davant una de les puntes, per damunt de l’espatlla esquerra fins als peus (1/3 aprox. de la llargada de la toga). Segona: La resta es deixava caure doble per darrere, després se li donava la volta sota el braç dret; Tercera: La resta es posava damunt l’espatlla esquerra. 

La part central, la més difícil de col·locar, amb tots els plecs, s’anomenava sinus ‘plec’ i havia d’estar sota de l’aixella; una vegada situada damunt l’espatlla l’última part de la toga es treia per sota del sinus la primera punta, allargant-la i fent-la sortir. 

Tipus de toga 

Toga pura o toga uirilis sense franja i de colors diversos. 

Toga candida totalment blanca i la portaven els candidats a les eleccions (d’aquest tipus de vestit procedeix els nom dels que es presenten per ser escollits en una votació). 

Toga atra / atrata / pullata obscura, de dol. 

Toga picta/palmata: Brodada amb or, era vestida pels generals triomfadors i, durant l’imperi, pels pretors. Va ser adoptada per August com a insígnia pròpia. 

Toga praetexta: Amb una franja de porpra, la vestien: 
a) els nens i nenes, 
b) els magistrats de les colònies, municipis i regions de Roma; els caps dels collegia durant la celebració de jocs públics, 
c) els sacerdots que oferien un sacrifici, 
d) els senadors en dies de festa, 
e) els magistrats provincials a la cerimònia de presa de possessió. 

Toga purpurea: La vestien en actes solemnes els reis, els censors als funerals, els cònsols i els emperadors. 

Trabea: Amb franges horitzontals de color escarlata, era emprada pels àugurs i sacerdots. 

I fins aquí, la primera entrega per aprendre com es vestien els romans de l’antiga Barcino. Ens hem aturat, bàsicament, en la vestimenta dels homes. El proper article parlarà sobre el vestit de les dones, els complements, les sabates i els pentinats. 


Ricard Llop Altés
Professor de Llatí i Cultura Clàssica de l’Escola Joan Pelegrí. 

Director de Barcino Oriens Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Romana de la Fundació Cultural Hostafrancs.
Director de Barcino·Colonia·Romae Les Jornades Romanes de Barcelona.

Fotografies Conuiuium romanum a càrrec de Barcino Oriens